M 'agaradaria contar-los alguna cosa que tingués un fort interès cap al públic, un interès tan gran que fins i tot la gent que arribe a llegir aquea trista i insípida pagina es done conte de l'interes que li podríem donar.
Per començar això ha sigut una reflecció sobre per que la gent visita un blog mes que un altre.Potser i es el mes probable que la gent haja passat de pas per aquest blog.L'essència de que un blog atraga mes que els demès es la seua textura,amb això vull dir,els colors cridaners,les coses que explique que les explique amb gràcia... Tot aquest proses es basa en la teoria dels anuncis o del consumisme.Fixeu vos en la seducció que tenen alguns anuncis,com estan planificats i s'adonaran de que el voler consumir un producte determinat es per una qüestió visual que els organitzadors dels anuncis han volgut fer-te creure.
Això succeïx amb tot fins i tot amb els partits polítics,els quals clarament sempre deixen alguna cosa que amagar.
dijous, 7 de febrer del 2013
dijous, 24 de gener del 2013
ORGANITZACIÓ
Començarem una altra volta de zero parlant del sistema de classificació universal(C.D.U.),el cual consisteix en l'organització de tots els temes que podem trobar en un llibre:
01-09--------------------Generalitats,Bibliografia,etc
10-19--------------------Filosofia
20-29--------------------Religió
30-39--------------------Sociologia,Antropologia,La vida política,Economia,
Dret i Legislació
40-49--------------------Filologia i Lingüística
50-51--------------------Matemàtiques
52------------------------Astronomia
53------------------------Física
54------------------------Química
55------------------------Geologia
56------------------------Paleontologia i Prehistòria
57------------------------Biologia
58------------------------Botànica
59------------------------Zoologia
60-61--------------------Anatomia,Fisiologia i Bioquímica,Patologia
62------------------------Ingenieria
63------------------------Agricultura i agronomia
64------------------------Economia domèstica.
65------------------------Comerç,Industria,comunicacions
66------------------------Indústries químiques i altres
67------------------------Tecnologia general
68------------------------Industries i oficis diversos
69------------------------Edificació,indústries de la construcció
70-71--------------------Urbanisme i ordre del territori
72------------------------Arquitectura
73------------------------Escultura i altres
74------------------------Dibuix i tasques artístiques
75------------------------Pintura
76------------------------Fotografia
77------------------------Cinema
78------------------------Música i dansa
79------------------------Jocs,entreteniments i esports
80-81--------------------Teoria de la literatura
82------------------------Literatura de parla anglesa
83------------------------Literatura Alemanya
84------------------------Literatura francesa
85------------------------Literatura italiana
86------------------------Literatura catalana,castellana(hispana),basca
i gallega-portuguesa
87------------------------Literatura clàssica(llatina i grega)
88------------------------Literatura russa
89------------------------Altres literatures
90-91--------------------Geografia
92------------------------Genealogia i Heràldica
93------------------------Història antiga
94------------------------Història d'Europa
95------------------------Història d'Àsia
96------------------------Història d'Àfrica
97------------------------Història d' Amèrica del nord i Amèrica central
98------------------------Història d' Amèrica del sud
99------------------------Història d'Oceania i les regions polars
01-09--------------------Generalitats,Bibliografia,etc
10-19--------------------Filosofia
20-29--------------------Religió
30-39--------------------Sociologia,Antropologia,La vida política,Economia,
Dret i Legislació
40-49--------------------Filologia i Lingüística
50-51--------------------Matemàtiques
52------------------------Astronomia
53------------------------Física
54------------------------Química
55------------------------Geologia
56------------------------Paleontologia i Prehistòria
57------------------------Biologia
58------------------------Botànica
59------------------------Zoologia
60-61--------------------Anatomia,Fisiologia i Bioquímica,Patologia
62------------------------Ingenieria
63------------------------Agricultura i agronomia
64------------------------Economia domèstica.
65------------------------Comerç,Industria,comunicacions
66------------------------Indústries químiques i altres
67------------------------Tecnologia general
68------------------------Industries i oficis diversos
69------------------------Edificació,indústries de la construcció
70-71--------------------Urbanisme i ordre del territori
72------------------------Arquitectura
73------------------------Escultura i altres
74------------------------Dibuix i tasques artístiques
75------------------------Pintura
76------------------------Fotografia
77------------------------Cinema
78------------------------Música i dansa
79------------------------Jocs,entreteniments i esports
80-81--------------------Teoria de la literatura
82------------------------Literatura de parla anglesa
83------------------------Literatura Alemanya
84------------------------Literatura francesa
85------------------------Literatura italiana
86------------------------Literatura catalana,castellana(hispana),basca
i gallega-portuguesa
87------------------------Literatura clàssica(llatina i grega)
88------------------------Literatura russa
89------------------------Altres literatures
90-91--------------------Geografia
92------------------------Genealogia i Heràldica
93------------------------Història antiga
94------------------------Història d'Europa
95------------------------Història d'Àsia
96------------------------Història d'Àfrica
97------------------------Història d' Amèrica del nord i Amèrica central
98------------------------Història d' Amèrica del sud
99------------------------Història d'Oceania i les regions polars
dimecres, 26 de desembre del 2012
LA BOIRA ENS ENVOLTA
Durant aquests últims dies Alacant ha tingut una atmosfera boirosa que no havia tingut des de fa
mesos.Encara que a altres ciutats ,la boira es un fet molt típic.Londres per exemple, es un dels casos
mes coneguts,el qual a creat l'escenari de distints casos d'assasinats, reals i ficticis.
Entre els casos reals es troba el del conegut Jack l'esbudellador (en anglès Jack the Rippper).
Visqué al barri de Whithechapel entre ,el 1888 fou autor de l'assasinat de 5 prostitutes.
Fotografia de la policia de l'escena del crim de Mary Jane Kelly
La gola de cada víctima va ser tallada d'esquerra a dreta ,per a després realitzar una mutilació abdominal(cosa no molt agradable).
Gràcies al seu aspecte corrent i tranquil ningú va sospitar de que es tractava d'un sàdic com el
que buscaven.Posteriorment i a base d'investigacions s'ha descobert aquest horrible personatge,
fins i tot s'han trobat documents escrits per ell com per exemple aquest extracte d'una carta que
li envià el 1888 a l'agència estatal de notícies:
«Estimat cap,
«ja fa dies que sento que la policia m'ha capturat, però en realitat encara no m'han trobat. No suporto a cert tipus de dones i no deixaré d'esbudellar-les fins que hagi acabat amb elles. El darrer és un magnífic treball, a la dama en qüestió no li va donar temps ni a cridar. M'agrada la meua feina i estic ansiós de recomençar, aviat tindrà noticies meves i del meu graciosíssim joc... Signat: Jack l'Esbudellador.»
Aquesta atmosfera i aquests personatge han sigut també base a la literatura i al cinema,i han servit
per crear personatges ficticis.
Dintre del món de la novel·la molts autors literaris han volgut ficar aquest gènere,entre els que cal
destacar,bona part de les novel·les escrites per William S. Burroughs (1914-1997),les novel·les d'Umberto Eco Baudolino i El pèndol de Foucault,Àngels i dimonis de Dan Brown...etc
Pèro d'aquest tipus de literatura l'autor mes destacat es Edgar Allan Poe (1809-1849)
Aquest escriptor Nord-Americà va ser conegut per les seves novel·les,narracions breus i poemes
en les que bona part ficava el terror psicològic,dins de les ments d'uns psicòpates(moltes vegades
també protagonistes) que intenten vençer els seus temors i manies.Bona part de les seues narracions
han fet sorgir grans clàssics de la literatura universal .Entre ells destaquen :Annabel Lee(1849)El corb(1845),El gat negre(1843),L'escarabat d'or(1843),El pou i el pèndol(1842),William Wills((1839)...etc
Ací tenen un extracte de una de les seves narracions 'El cor delator'(1843):
És cert! Sempre he sigut nerviós, molt, molt nerviós, terriblement nerviós. Però... per què afirmen vostès que estic boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. I era el sentit de l'oïda el més agut de tots. He sentit totes les coses al cel i a la terra. He sentit moltes coses a l'infern. Com puc estar boig, doncs? Escoltin... i observin amb quin seny, amb quina calma puc explicar la meva història.
M'és impossible de dir com aquella idea em va entrar al cervell per primera vegada, però, una vegada concebuda, em va assetjar nit i dia. Jo no perseguia cap propòsit. Ni tampoc estava colèric. Estimava molt al vell. Mai m'havia fet res dolent. Mai no em va insultar. Els seus diners no m'interessaven. Em sembla que va ser el seu ull. Sí, això va ser! Tenia un ull semblant al d'un voltor... Un ull blau pàl·lid, i vetllat per un tel. Cada vegada que el clavava en mi, em glaçava la sang. I així, a poc a poc, molt gradualment, em vaig fer a la idea de prendre la vida de l'ancià i alliberar-me d'aquell ull per sempre.
Ara bé, estiguin atents. Vostès em prenen per boig. Però els bojos no saben res. Si haguessin pogut veure'm! Caldria que haguessin vist amb quin seny jo procedia! Amb quina cura... amb quina previsió... amb quina dissimulació em vaig posar a treballar! Jo mai no havia estat més amable amb el vell que durant tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo feia girar la balda de la seva porta i l'obria... Oh, tan suaument! I després, quan l'obertura era prou gran per passar el cap, aixecava una llanterna sorda, tancada, completament tancada, de manera que no es veiés cap llum, i després passava el cap. Oh, vostès s'haguessin rigut en veure com d'astutament passava el cap! El movia lentament... molt, molt lentament, a fi de no pertorbar el son de l'ancià. Em prenia una hora sencera introduir completament el cap per l'obertura de la porta, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Eh? És que un boig hauria estat tan prudent com jo? I llavors, quan tenia el cap completament dins de la cambra, obria la llanterna cautelosament... Oh, tan cautelosament! Sí, cautelosament anava obrint la llanterna (perquè les frontisses grinyolaven), l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l'ull de voltor. I això ho vaig fer durant set llargues nits... cada nit, al punt de mitjanit... però sempre trobava l'ull clos, i per això m'era impossible complir la meva obra, perquè no era el vell qui m'irritava, sinó el seu mal ull. I cada matí, tot just iniciat el dia, entrava amb valentia a la seva habitació i li parlava resoltament, anomenant-lo pel seu nom en un to cordial i preguntant-li com havia passat la nit. Ja veuen vostès que ell hauria d'haver estat un vell molt astut, en veritat, per sospitar que cada nit, a les dotze, jo l’espiava mentre dormia.
En la vuitena nit, vaig procedir amb major cautela que de costum en obrir la porta. La minutera d'un rellotge es mou amb més rapidesa que no ho feia la meva mà. Mai, abans d'aquella nit, jo havia sentit l'abast de les meves facultats, de la meva sagacitat. Amb prou feines aconseguia contenir els meus sentiments de triomf. Pensar que jo era allà, obrint la porta de mica en mica, i que el vell ni tan sols somiava amb les meves intencions o pensaments secrets! Vaig riure davant aquesta idea. I potser el vell em va escoltar, perquè es va moure moure sobtadament al llit, com sobresaltat. Vostès pensaran que em vaig tirar cap enrere... però no. El seu quart estava tan negre com la peix amb l’espessa foscor (ja que el vell tancava completament les persianes per por dels lladres), i per això sabia sabia que li era impossible distingir l'obertura de la porta, i vaig seguir empenyent-la suaument, suaument.
Jo havia ja passat el cap i estava a punt d'obrir la llanterna, quan el meu polze va relliscar en el tancament metàl·lic i el vell es va incorporar del llit, cridant: -"Qui hi ha?"
Vaig romandre immòbil, sense dir paraula. Durant una hora no vaig moure un sol múscul, i en tot aquest temps no vaig sentir que tornés a estirar-se al llit. Seguia assegut, parant l’orella... talment com jo ho havia fet, nit rere nit, mentre escoltava a la paret el so dels trepants que anuncia la mort.
Vaig sentir un lleu gemec, i vaig reconèixer que era el gemec que neix d'un terror mortal. No expressava dolor o pena... Oh, no! Era el so ofegat que brolla del fons de l'ànima quan es sobrecàrrega de temor. Bé coneixia jo aquest so. Moltes nits, just a la mitjanit, quan tothom dormia, havia brollat del meu propi pit, aprofundint, amb el seu ressò terrible els terrors que m'embogien. Ja dic que el coneixia bé. Vaig comprendre el que estava sentint el vell i vaig sentir pietat d'ell, encara que reia en el fons del meu cor. Vaig comprendre que ell havia estat jaient despert des del primer lleu soroll, quan es va regirat al llit. Havia tractat de dir-se que aquell soroll no n'era res, però sense aconseguir-ho. Pensava: "No és més que el vent a la xemeneia... és només un ratolí creuant el pis...", o "no és més que un grill que ha fet un únic xerric". Sí, ell havia tractat de donar-se ànim amb aquestes suposicions, però tot era en va. Tot era en va: perquè la Mort s'havia aproximat a ell, lliscant furtiva, i embolicava la seva víctima. I la fúnebre influència d'aquella ombra imperceptible era la que el movia a sentir -encara que no podia veure ni sentir-, a sentir la presència del meu cap dins de l'habitació.
Després d'haver-me esperat molt de temps, molt pacientment, sense sentir que el vell es tornés a dormir, vaig resoldre obrir una petita, una petitíssima escletxa a la llanterna. Així que es va obrir -no poden imaginar vostès amb quina cura, què sigilosament-, fins que, un fi raig de llum, com el fil de l'aranya, va brollar de la ranura i va caure de ple sobre l'ull de voltor.
Estava obert, obert de bat a bat... i jo vaig enfurismar-me mentre el mirava. El vaig veure amb perfecta claredat... d'un blau entelat, i amb aquell horrible vel que em glaçava el moll dins dels ossos, però jo no podia veure res de la cara o del cos de l'ancià, perquè per instint, havia orientat el feix de llum precisament en el punt maleït.
I ara... No els he dit que el que confonen erradament amb bogeria és només una excessiva agudesa dels sentits? En aquell moment va arribar a les meves oïdes un ressonar apagat i presurós, com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Aquell so també m'era familiar. Era el batec del cor del vell. Això va fer augmentar encara més la meva fúria, tal com el batement d'un tambor estimula el coratge d'un soldat.
Però, fins i tot llavors, em vaig contenir i vaig seguir callat. Gairebé no respirava. Sostenia la llanterna de manera que no es mogués, tractant de mantenir amb tota la fermesa possible el feix de llum sobre l'ull. Mentrestant, l'infernal batement del cor anava en augment. Es feia cada vegada més ràpid, cada vegada més fort, moment a moment. L'espant del vell havia de ser terrible. Cada vegada més fort, més fort! Em segueixen vostès amb atenció? Els hi he dit que sóc nerviós. Sí, ho sóc. I ara, a mitjanit, en el terrible silenci d'aquella antiga casa, un ressonar tan estrany com aquell em va omplir d'un horror incontrolable. No obstant això, em vaig contenir encara alguns minuts i vaig romandre immòbil. Però el batec creixia cada vegada més fort, més fort! Em va semblar que aquell cor anava a esclatar. I una nova ansietat es va apoderar de mi... Algun veí podia escoltar aquell so! L'hora del vell havia sonat! Llançant un crit, vaig obrir del tot la llanterna i em vaig precipitar a l'habitació. El vell va clamar una vegada... res més que una vegada. Em va bastar un segon per llançar-lo terra i tirar-li a sobre el pesat matalàs. Vaig somriure alegrement en veure que fàcil m'havia resultat tot plegat. Però, durant diversos minuts, el cor seguia batent amb un so ofegat. És clar que no em preocupava, ja que ningú podria escoltar-lo a través de les parets. Va cessar, per fi, de bategar. El vell havia mort. Vaig aixecar el matalàs i vaig examinar el cadàver. Sí, era mort, completament mort. Vaig recolzar la mà sobre el cor i la vaig mantenir així molt de temps. No hi havia pols. El vell estava ben mort. El seu ull no tornaria a molestar-me.
Si, tot i així, vostès continuen prenent-me per boig ho deixaran de quan descrigui les astutes precaucions que vaig adoptar per amagar el cadàver. La nit avançava i vaig treballar amb rapidesa, però en silenci. Primer de tot, vaig desmembrar el cadàver. Li vaig tallar el cap i els braços i les cames. Vaig aixecar després tres taulers del trespol de l'habitació i vaig amagar les restes entre entre les llates. Vaig tornar a col·locar les fustes tan hàbilment que cap ull humà -ni tan sols el seu- hagués pogut advertir la menor diferència. No hi havia res per rentar... cap taca... cap rastre de sang. Jo era massa previngut per això. Un cubell ho havia recollit tot... Ha, ha!
Quan vaig haver acabat aquests treballs eren les quatre de la matinada, però seguia tan fosc com la mitjanit. En sentir-se les campanades de l'hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig anar a obrir amb tota tranquil·litat, doncs què podia témer ara? Vaig trobar tres cavallers, que es van presentar molt civilment com a oficials de policia. Durant la nit, un veí havia sentit un crit, per la qual cosa se sospitava la possibilitat d'algun atemptat. En rebre aquest informe a la comissaria, havien comissionat els tres agents perquè registressin el lloc.
Vaig somriure... Què havia de témer? Vaig donar la benvinguda als oficials i els vaig explicar que era jo qui havia llançat aquell crit durant un malson. Els vaig fer saber que el vell s'havia absentat del país. Vaig acompanyar els visitants a recórrer la casa i els vaig convidar a que revisessin, que revisessin bé. Finalment, els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus cabals intactes, segurs, al seu lloc. En l'entusiasme de la meva confiança vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar als tres cavallers que descansessin allà de la seva fatiga, mentre jo mateix, amb l'audàcia del meu perfecte triomf, col·locava la meva cadira al mateix lloc sota el qual reposava el cadàver de la víctima.
Els oficials es mostraven satisfets. Els meus modals els hi havien convençut. Jo estava singularment a gust. Es van asseure, i, mentre jo els contestava animadament, van parlar de coses comuns. Però, al cap d'una estona, vaig començar a notar que em posava pàl·lid i vaig desitjar que se n'anessin. Em feia mal el cap i creia percebre un brunzit en les meves orelles, però els policies continuaven asseguts i xerrant. El brunzit es va fer més intens, seguia ressonant i era cada vegada més intens. Vaig parlar en veu molt alta per lliurar-me d'aquesta sensació, però continuava i va guanyar definitud... fins que, finalment, em vaig adonar que aquell soroll no es produïa dins de les meves oïdes.
Sens dubte, devia posar-me molt pàl·lid, però vaig seguir parlant amb creixent facilitat i aixecant molt la veu. Emperò, el so augmentava... I que podia fer jo? Era un ressonar apagat i presuroso..., un so com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Jo panteixava, tractant de recuperar l'alè, i, no obstant això, els policies no havien sentit res. Vaig parlar amb més rapidesa, amb vehemència, però el so creixia contínuament. Em vaig posar dret i vaig discutir sobre nimietats, en un to alt i amb gesticulacions violentes, però el so creixia contínuament. Per què no s'anaven? Em passejava per l'habitació d'un costat a un altre, a grans passos, com emocionat per les observacions d'aquells homes, però el so creixia contínuament. Oh, Déu! Què podia fer jo? Vaig llançar saliveres de ràbia... vaig maleir... vaig jurar! Vaig aixecar la cadira sobre la qual m'havia assegut, ratllant amb ella les taules del pis, però el so sobrepujava tots els altres i creixia sense parar. Més fort... més fort... més fort! I mentrestant els homes seguien xerrant plàcidament i somrients. Era possible que no sentissin? Déu Totpoderós! No, no! És clar que sentien! Que sospitaven! Que sabien!... i s'estaven burlant del meu horror! Sí, així ho vaig pensar i així ho penso avui! Però qualsevol cosa era preferible a aquella agonia! Qualsevol cosa seria més tolerable que aquell escarni! No podia suportar més temps els seus somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o morir, i ara... una altra vegada... escoltin... més fort... més fort... més fort... més fort!
"Malvats" vaig cridar "Ja n'hi ha prou de fingir! Confesso que el vaig matar! Aixequin aquests taulers! Aquí, aquí! On està bategant el seu horrible cor!"
El cinema també ha sigut un gran aportador d'aquesta temàtica i ha donat a conèixer un gènere
denominat suspens o cinema negre.Al igual que a les novel·les ,a les pel·lícules d'assasinats
hi sol haver el personatge de l'assasí el qual es dedica a fer actes menyspreables per a la humanitat.
En l'historia cinematogràfica alguns films dins del gènere son:
-M,el vampir de Düseldorf(1931) de Fritz Lang
-Laura(1944) d'Otto Preminger
-La dama de Shangai(1948)d'Orson Welles
-El tercer home (1949) de Carol Reed
-Niàgara(1953) de Henry Hataway
-Kiss me Deadly(1955) de Robert Aldrich
-El fotògraf del pànic (1960) de Michael Powell
-Charada(1963) de Stanley Donen
-Repulsió(1965) de Roman Polanski
-Deliverance(1972) de John Boorman
-No mires ara(1973) de Nicholas Roeg
-Els ulls de Laura Mars(1978) d'Irvin Kechner
-Vestida per a matar (1980) de Brian De Palma
-El silenci dels corders (1991) de Jonathan Demme
-Ombres i boira (1992) de Woody Allen
-Hanníbal (2001) de Ridley Scott
Ací tenen un tràiler d'una pel·lícula on es reprodueix una atmosfera prou boirosa:Ombres i boira (1992) de Woody Allen
Alfred Hitchcock(1889-1980) fou un dels principals directors i el que mes anava lligat a aquest
gènere.Encara que nasqué a Gran Bretanya la major part de la seva obra va ser rodada als Estats
Units.La major part dels seus films narren històries que els suseixen a persones que es veuen
davant d'un assassinat cometut per un assassí i encara que el prtagonista no tinga res vore es veu
atrapat dins del cas.Les seves pel·lícules sempre sorprenents i inesperades i amb cert humor
negre han sigut mundialment reconegudes.Alguns dels seus films son: Els 39 graons(1936),
Rebecca(1940),Encadenats(1946),Estranys a un tren(1951),La finestra indiscreta(1954),
Vertigen(1958),Perseguit per la mort(1959),Psicosi(1960)...etc
Ací tenen una escena de Perseguit per la mort(1959) de Hitchcock.En aquesta escena el prota-
gonista(Cary Grant),es confós amb una altra persona i el busquen per a matar-lo:
mesos.Encara que a altres ciutats ,la boira es un fet molt típic.Londres per exemple, es un dels casos
mes coneguts,el qual a creat l'escenari de distints casos d'assasinats, reals i ficticis.
Entre els casos reals es troba el del conegut Jack l'esbudellador (en anglès Jack the Rippper).
Visqué al barri de Whithechapel entre ,el 1888 fou autor de l'assasinat de 5 prostitutes.
Fotografia de la policia de l'escena del crim de Mary Jane KellyGràcies al seu aspecte corrent i tranquil ningú va sospitar de que es tractava d'un sàdic com el
que buscaven.Posteriorment i a base d'investigacions s'ha descobert aquest horrible personatge,
fins i tot s'han trobat documents escrits per ell com per exemple aquest extracte d'una carta que
li envià el 1888 a l'agència estatal de notícies:
«Estimat cap,
«ja fa dies que sento que la policia m'ha capturat, però en realitat encara no m'han trobat. No suporto a cert tipus de dones i no deixaré d'esbudellar-les fins que hagi acabat amb elles. El darrer és un magnífic treball, a la dama en qüestió no li va donar temps ni a cridar. M'agrada la meua feina i estic ansiós de recomençar, aviat tindrà noticies meves i del meu graciosíssim joc... Signat: Jack l'Esbudellador.»
Aquesta atmosfera i aquests personatge han sigut també base a la literatura i al cinema,i han servit
per crear personatges ficticis.
Dintre del món de la novel·la molts autors literaris han volgut ficar aquest gènere,entre els que cal
destacar,bona part de les novel·les escrites per William S. Burroughs (1914-1997),les novel·les d'Umberto Eco Baudolino i El pèndol de Foucault,Àngels i dimonis de Dan Brown...etc
Pèro d'aquest tipus de literatura l'autor mes destacat es Edgar Allan Poe (1809-1849)
en les que bona part ficava el terror psicològic,dins de les ments d'uns psicòpates(moltes vegades
també protagonistes) que intenten vençer els seus temors i manies.Bona part de les seues narracions
han fet sorgir grans clàssics de la literatura universal .Entre ells destaquen :Annabel Lee(1849)El corb(1845),El gat negre(1843),L'escarabat d'or(1843),El pou i el pèndol(1842),William Wills((1839)...etc
És cert! Sempre he sigut nerviós, molt, molt nerviós, terriblement nerviós. Però... per què afirmen vostès que estic boig? La malaltia ha esmolat els meus sentits, no els ha pas destruïts, no els ha pas esmussats. I era el sentit de l'oïda el més agut de tots. He sentit totes les coses al cel i a la terra. He sentit moltes coses a l'infern. Com puc estar boig, doncs? Escoltin... i observin amb quin seny, amb quina calma puc explicar la meva història.
M'és impossible de dir com aquella idea em va entrar al cervell per primera vegada, però, una vegada concebuda, em va assetjar nit i dia. Jo no perseguia cap propòsit. Ni tampoc estava colèric. Estimava molt al vell. Mai m'havia fet res dolent. Mai no em va insultar. Els seus diners no m'interessaven. Em sembla que va ser el seu ull. Sí, això va ser! Tenia un ull semblant al d'un voltor... Un ull blau pàl·lid, i vetllat per un tel. Cada vegada que el clavava en mi, em glaçava la sang. I així, a poc a poc, molt gradualment, em vaig fer a la idea de prendre la vida de l'ancià i alliberar-me d'aquell ull per sempre.
Ara bé, estiguin atents. Vostès em prenen per boig. Però els bojos no saben res. Si haguessin pogut veure'm! Caldria que haguessin vist amb quin seny jo procedia! Amb quina cura... amb quina previsió... amb quina dissimulació em vaig posar a treballar! Jo mai no havia estat més amable amb el vell que durant tota la setmana abans de matar-lo. I cada nit, cap a la mitjanit, jo feia girar la balda de la seva porta i l'obria... Oh, tan suaument! I després, quan l'obertura era prou gran per passar el cap, aixecava una llanterna sorda, tancada, completament tancada, de manera que no es veiés cap llum, i després passava el cap. Oh, vostès s'haguessin rigut en veure com d'astutament passava el cap! El movia lentament... molt, molt lentament, a fi de no pertorbar el son de l'ancià. Em prenia una hora sencera introduir completament el cap per l'obertura de la porta, fins que el podia veure ajagut al seu llit. Eh? És que un boig hauria estat tan prudent com jo? I llavors, quan tenia el cap completament dins de la cambra, obria la llanterna cautelosament... Oh, tan cautelosament! Sí, cautelosament anava obrint la llanterna (perquè les frontisses grinyolaven), l’obria just perquè un fil imperceptible de llum caigués sobre l'ull de voltor. I això ho vaig fer durant set llargues nits... cada nit, al punt de mitjanit... però sempre trobava l'ull clos, i per això m'era impossible complir la meva obra, perquè no era el vell qui m'irritava, sinó el seu mal ull. I cada matí, tot just iniciat el dia, entrava amb valentia a la seva habitació i li parlava resoltament, anomenant-lo pel seu nom en un to cordial i preguntant-li com havia passat la nit. Ja veuen vostès que ell hauria d'haver estat un vell molt astut, en veritat, per sospitar que cada nit, a les dotze, jo l’espiava mentre dormia.
En la vuitena nit, vaig procedir amb major cautela que de costum en obrir la porta. La minutera d'un rellotge es mou amb més rapidesa que no ho feia la meva mà. Mai, abans d'aquella nit, jo havia sentit l'abast de les meves facultats, de la meva sagacitat. Amb prou feines aconseguia contenir els meus sentiments de triomf. Pensar que jo era allà, obrint la porta de mica en mica, i que el vell ni tan sols somiava amb les meves intencions o pensaments secrets! Vaig riure davant aquesta idea. I potser el vell em va escoltar, perquè es va moure moure sobtadament al llit, com sobresaltat. Vostès pensaran que em vaig tirar cap enrere... però no. El seu quart estava tan negre com la peix amb l’espessa foscor (ja que el vell tancava completament les persianes per por dels lladres), i per això sabia sabia que li era impossible distingir l'obertura de la porta, i vaig seguir empenyent-la suaument, suaument.
Jo havia ja passat el cap i estava a punt d'obrir la llanterna, quan el meu polze va relliscar en el tancament metàl·lic i el vell es va incorporar del llit, cridant: -"Qui hi ha?"
Vaig romandre immòbil, sense dir paraula. Durant una hora no vaig moure un sol múscul, i en tot aquest temps no vaig sentir que tornés a estirar-se al llit. Seguia assegut, parant l’orella... talment com jo ho havia fet, nit rere nit, mentre escoltava a la paret el so dels trepants que anuncia la mort.
Vaig sentir un lleu gemec, i vaig reconèixer que era el gemec que neix d'un terror mortal. No expressava dolor o pena... Oh, no! Era el so ofegat que brolla del fons de l'ànima quan es sobrecàrrega de temor. Bé coneixia jo aquest so. Moltes nits, just a la mitjanit, quan tothom dormia, havia brollat del meu propi pit, aprofundint, amb el seu ressò terrible els terrors que m'embogien. Ja dic que el coneixia bé. Vaig comprendre el que estava sentint el vell i vaig sentir pietat d'ell, encara que reia en el fons del meu cor. Vaig comprendre que ell havia estat jaient despert des del primer lleu soroll, quan es va regirat al llit. Havia tractat de dir-se que aquell soroll no n'era res, però sense aconseguir-ho. Pensava: "No és més que el vent a la xemeneia... és només un ratolí creuant el pis...", o "no és més que un grill que ha fet un únic xerric". Sí, ell havia tractat de donar-se ànim amb aquestes suposicions, però tot era en va. Tot era en va: perquè la Mort s'havia aproximat a ell, lliscant furtiva, i embolicava la seva víctima. I la fúnebre influència d'aquella ombra imperceptible era la que el movia a sentir -encara que no podia veure ni sentir-, a sentir la presència del meu cap dins de l'habitació.
Després d'haver-me esperat molt de temps, molt pacientment, sense sentir que el vell es tornés a dormir, vaig resoldre obrir una petita, una petitíssima escletxa a la llanterna. Així que es va obrir -no poden imaginar vostès amb quina cura, què sigilosament-, fins que, un fi raig de llum, com el fil de l'aranya, va brollar de la ranura i va caure de ple sobre l'ull de voltor.
Estava obert, obert de bat a bat... i jo vaig enfurismar-me mentre el mirava. El vaig veure amb perfecta claredat... d'un blau entelat, i amb aquell horrible vel que em glaçava el moll dins dels ossos, però jo no podia veure res de la cara o del cos de l'ancià, perquè per instint, havia orientat el feix de llum precisament en el punt maleït.
I ara... No els he dit que el que confonen erradament amb bogeria és només una excessiva agudesa dels sentits? En aquell moment va arribar a les meves oïdes un ressonar apagat i presurós, com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Aquell so també m'era familiar. Era el batec del cor del vell. Això va fer augmentar encara més la meva fúria, tal com el batement d'un tambor estimula el coratge d'un soldat.
Però, fins i tot llavors, em vaig contenir i vaig seguir callat. Gairebé no respirava. Sostenia la llanterna de manera que no es mogués, tractant de mantenir amb tota la fermesa possible el feix de llum sobre l'ull. Mentrestant, l'infernal batement del cor anava en augment. Es feia cada vegada més ràpid, cada vegada més fort, moment a moment. L'espant del vell havia de ser terrible. Cada vegada més fort, més fort! Em segueixen vostès amb atenció? Els hi he dit que sóc nerviós. Sí, ho sóc. I ara, a mitjanit, en el terrible silenci d'aquella antiga casa, un ressonar tan estrany com aquell em va omplir d'un horror incontrolable. No obstant això, em vaig contenir encara alguns minuts i vaig romandre immòbil. Però el batec creixia cada vegada més fort, més fort! Em va semblar que aquell cor anava a esclatar. I una nova ansietat es va apoderar de mi... Algun veí podia escoltar aquell so! L'hora del vell havia sonat! Llançant un crit, vaig obrir del tot la llanterna i em vaig precipitar a l'habitació. El vell va clamar una vegada... res més que una vegada. Em va bastar un segon per llançar-lo terra i tirar-li a sobre el pesat matalàs. Vaig somriure alegrement en veure que fàcil m'havia resultat tot plegat. Però, durant diversos minuts, el cor seguia batent amb un so ofegat. És clar que no em preocupava, ja que ningú podria escoltar-lo a través de les parets. Va cessar, per fi, de bategar. El vell havia mort. Vaig aixecar el matalàs i vaig examinar el cadàver. Sí, era mort, completament mort. Vaig recolzar la mà sobre el cor i la vaig mantenir així molt de temps. No hi havia pols. El vell estava ben mort. El seu ull no tornaria a molestar-me.
Si, tot i així, vostès continuen prenent-me per boig ho deixaran de quan descrigui les astutes precaucions que vaig adoptar per amagar el cadàver. La nit avançava i vaig treballar amb rapidesa, però en silenci. Primer de tot, vaig desmembrar el cadàver. Li vaig tallar el cap i els braços i les cames. Vaig aixecar després tres taulers del trespol de l'habitació i vaig amagar les restes entre entre les llates. Vaig tornar a col·locar les fustes tan hàbilment que cap ull humà -ni tan sols el seu- hagués pogut advertir la menor diferència. No hi havia res per rentar... cap taca... cap rastre de sang. Jo era massa previngut per això. Un cubell ho havia recollit tot... Ha, ha!
Quan vaig haver acabat aquests treballs eren les quatre de la matinada, però seguia tan fosc com la mitjanit. En sentir-se les campanades de l'hora, van trucar a la porta del carrer. Vaig anar a obrir amb tota tranquil·litat, doncs què podia témer ara? Vaig trobar tres cavallers, que es van presentar molt civilment com a oficials de policia. Durant la nit, un veí havia sentit un crit, per la qual cosa se sospitava la possibilitat d'algun atemptat. En rebre aquest informe a la comissaria, havien comissionat els tres agents perquè registressin el lloc.
Vaig somriure... Què havia de témer? Vaig donar la benvinguda als oficials i els vaig explicar que era jo qui havia llançat aquell crit durant un malson. Els vaig fer saber que el vell s'havia absentat del país. Vaig acompanyar els visitants a recórrer la casa i els vaig convidar a que revisessin, que revisessin bé. Finalment, els vaig dur a la seva cambra. Els vaig mostrar els seus cabals intactes, segurs, al seu lloc. En l'entusiasme de la meva confiança vaig portar cadires a la cambra i els vaig pregar als tres cavallers que descansessin allà de la seva fatiga, mentre jo mateix, amb l'audàcia del meu perfecte triomf, col·locava la meva cadira al mateix lloc sota el qual reposava el cadàver de la víctima.
Els oficials es mostraven satisfets. Els meus modals els hi havien convençut. Jo estava singularment a gust. Es van asseure, i, mentre jo els contestava animadament, van parlar de coses comuns. Però, al cap d'una estona, vaig començar a notar que em posava pàl·lid i vaig desitjar que se n'anessin. Em feia mal el cap i creia percebre un brunzit en les meves orelles, però els policies continuaven asseguts i xerrant. El brunzit es va fer més intens, seguia ressonant i era cada vegada més intens. Vaig parlar en veu molt alta per lliurar-me d'aquesta sensació, però continuava i va guanyar definitud... fins que, finalment, em vaig adonar que aquell soroll no es produïa dins de les meves oïdes.
Sens dubte, devia posar-me molt pàl·lid, però vaig seguir parlant amb creixent facilitat i aixecant molt la veu. Emperò, el so augmentava... I que podia fer jo? Era un ressonar apagat i presuroso..., un so com el que podria fer un rellotge embolicat en cotó. Jo panteixava, tractant de recuperar l'alè, i, no obstant això, els policies no havien sentit res. Vaig parlar amb més rapidesa, amb vehemència, però el so creixia contínuament. Em vaig posar dret i vaig discutir sobre nimietats, en un to alt i amb gesticulacions violentes, però el so creixia contínuament. Per què no s'anaven? Em passejava per l'habitació d'un costat a un altre, a grans passos, com emocionat per les observacions d'aquells homes, però el so creixia contínuament. Oh, Déu! Què podia fer jo? Vaig llançar saliveres de ràbia... vaig maleir... vaig jurar! Vaig aixecar la cadira sobre la qual m'havia assegut, ratllant amb ella les taules del pis, però el so sobrepujava tots els altres i creixia sense parar. Més fort... més fort... més fort! I mentrestant els homes seguien xerrant plàcidament i somrients. Era possible que no sentissin? Déu Totpoderós! No, no! És clar que sentien! Que sospitaven! Que sabien!... i s'estaven burlant del meu horror! Sí, així ho vaig pensar i així ho penso avui! Però qualsevol cosa era preferible a aquella agonia! Qualsevol cosa seria més tolerable que aquell escarni! No podia suportar més temps els seus somriures hipòcrites! Vaig sentir que havia de cridar o morir, i ara... una altra vegada... escoltin... més fort... més fort... més fort... més fort!
"Malvats" vaig cridar "Ja n'hi ha prou de fingir! Confesso que el vaig matar! Aixequin aquests taulers! Aquí, aquí! On està bategant el seu horrible cor!"
El cinema també ha sigut un gran aportador d'aquesta temàtica i ha donat a conèixer un gènere
denominat suspens o cinema negre.Al igual que a les novel·les ,a les pel·lícules d'assasinats
hi sol haver el personatge de l'assasí el qual es dedica a fer actes menyspreables per a la humanitat.
En l'historia cinematogràfica alguns films dins del gènere son:
-M,el vampir de Düseldorf(1931) de Fritz Lang
-Laura(1944) d'Otto Preminger
-La dama de Shangai(1948)d'Orson Welles
-El tercer home (1949) de Carol Reed
-Niàgara(1953) de Henry Hataway
-Kiss me Deadly(1955) de Robert Aldrich
-El fotògraf del pànic (1960) de Michael Powell
-Charada(1963) de Stanley Donen
-Repulsió(1965) de Roman Polanski
-Deliverance(1972) de John Boorman
-No mires ara(1973) de Nicholas Roeg
-Els ulls de Laura Mars(1978) d'Irvin Kechner
-Vestida per a matar (1980) de Brian De Palma
-El silenci dels corders (1991) de Jonathan Demme
-Ombres i boira (1992) de Woody Allen
-Hanníbal (2001) de Ridley Scott
gènere.Encara que nasqué a Gran Bretanya la major part de la seva obra va ser rodada als Estats
Units.La major part dels seus films narren històries que els suseixen a persones que es veuen
davant d'un assassinat cometut per un assassí i encara que el prtagonista no tinga res vore es veu
atrapat dins del cas.Les seves pel·lícules sempre sorprenents i inesperades i amb cert humor
negre han sigut mundialment reconegudes.Alguns dels seus films son: Els 39 graons(1936),
Rebecca(1940),Encadenats(1946),Estranys a un tren(1951),La finestra indiscreta(1954),
Vertigen(1958),Perseguit per la mort(1959),Psicosi(1960)...etc
Ací tenen una escena de Perseguit per la mort(1959) de Hitchcock.En aquesta escena el prota-
gonista(Cary Grant),es confós amb una altra persona i el busquen per a matar-lo:
divendres, 21 de desembre del 2012
Aquest es el primer dia que escric en aquest blog i com que de moment no tinc idees per exposar
em conformaré amb aquesta petita introducció.Precisament avui que s'acaba el món!!
Si voleu veure algun reportatge de la fi del món podeu consulteuhttp://www.arte.tv/fr
això si, la pàgina està en francès.
C’était il y a deux mois, cela nous semble aujourd’hui une éternité. C’était une époque d’insouciance, une époque où nous pensions à peine à l’Apocalypse, où nous préférions en rire qu’acheter vivres, couvertures chauffantes et fusil à pompe.
A l’époque, l’Apocalypse était au plus un fantasme. Et nous vous avions demandé de nous raconter ce qu’elle pourrait être, cette fin du monde. Nous vous avons laissé champ libre, nous avons recueilli vos récits.
Puis, nous en avons choisi dix, et avons entrepris de les mettre en scène. Nous avons confié ces histoires au réalisateur Udner qui a décidé de faire en dix films la plus petite Apocalypse du monde, uniquement avec des jouets plus petits que le pouce d’un enfant.
Voici les 3 premiers de ces films. L’intégralité de la série sera diffusée le vendredi 21 !
(tret de la pàgina http://www.arte.tv/fr )
em conformaré amb aquesta petita introducció.Precisament avui que s'acaba el món!!
Si voleu veure algun reportatge de la fi del món podeu consulteuhttp://www.arte.tv/fr
C’était il y a deux mois, cela nous semble aujourd’hui une éternité. C’était une époque d’insouciance, une époque où nous pensions à peine à l’Apocalypse, où nous préférions en rire qu’acheter vivres, couvertures chauffantes et fusil à pompe.
A l’époque, l’Apocalypse était au plus un fantasme. Et nous vous avions demandé de nous raconter ce qu’elle pourrait être, cette fin du monde. Nous vous avons laissé champ libre, nous avons recueilli vos récits.
Puis, nous en avons choisi dix, et avons entrepris de les mettre en scène. Nous avons confié ces histoires au réalisateur Udner qui a décidé de faire en dix films la plus petite Apocalypse du monde, uniquement avec des jouets plus petits que le pouce d’un enfant.
Voici les 3 premiers de ces films. L’intégralité de la série sera diffusée le vendredi 21 !
(tret de la pàgina http://www.arte.tv/fr )
Subscriure's a:
Missatges (Atom)